Fotografia d'arquitectura: aprenent a mirar
Publico aquesta entrada en ocasió de la presentació del llibre ‘La producció de l’interiorisme’ de l’Agustí Costa, per a qui he tingut la fortuna de fotografiar els seus projectes des de 1997.
Reconec que tinc amb l’Agustí un deute de gratitud enorme per tot el que he après d'ell durant tots aquests anys, tant per la seva enorme generositat en compartir els seus coneixements com per traslladar-me una actitud professional d'una coherència simple i absoluta. Però sobretot li agraeixo que sempre amb cada nou projecte a fotografiar m'ha posat per davant un repte, sempre una nova acrobàcia més difícil de resoldre que l'anterior. Encara que pugui sonar a un tòpic a què recórrer en ocasions com aquesta, el fet de poder treballar tants anys amb una persona tan creativa és un veritable privilegi. Jo personalment considero a Agustí un mestre i estic convençut que, com jo, moltíssims altres poden dir el mateix.
Culell Apartment | Agustí Costa | Berga, Barcelona
Però potser la qüestió rellevant ara per aquest article és que jo us expliqui com crec que l’Agustí Costa ha fet de mi el fotògraf que sóc ara. Penseu que l’Agustí em va conèixer sent jo un fotògraf molt jove gairebé acabat de sortir de la facultat de Belles Arts i de l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalaunya, amb moltes idees i inquietuds per explorar però en qualsevol cas algú que no trepitjava encara un terreny molt ferm. Tots hem estat joves i tots necessitem temps per aprendre …
Sigui com sigui, hi ha diverses coses sobre fotografia que he après durant aquests anys treballant amb l’Agustí que ara puc dir que són, la primera, que les fotografies es fan ( ‘You don’t take a photograph, you make it’ en paraules d’Ansel Adams ). La segona, que l'única peça imprescindible de l'equip d'un fotògraf és el propi fotògraf i la tercera que l'acte de creació més honest i pur en fotografia és, simplement, mirar.
Aquestes tres idees determinen una intenció en qui mira per la càmera i les podem agrupar en un sol concepte més transversal que coneixem com a previsualització, la capacitat de traslladar a la realitat la imatge mental que creem en el nostre cervell: en altres paraules, la capacitat de traslladar a una imatge la qualitat sensorial del que veiem i sentim quan ens enfrontem a la realitat amb la càmera, en aquest cas quan ens enfrontem a un espai projectat –projectat amb enorme cura i rigor en tots els seus petits detalls–.
Icman Offices | Agustí Costa | Manresa, Barcelona
I no només això, amb la capacitat de previsualitzar una escena –traslladar una imatge creada en la ment a partir d'informació sensorial– a més poder fer-ho de forma suggerent perquè l'espectador es vegi atret pel que veu a la fotografia, o si més no el que creu que veu ( però això ja és una altra història … ).
Però, per què esmentar aquests conceptes sobre fotografia ara? Doncs són pertinents perquè, si d'alguna cosa estic segur de les moltes coses que l’Agustí m'ha ensenyat, hi ha una de la qual potser ni ell mateix sigui conscient i és que ell m'ha ensenyat a mirar i axò per mi són paraules majors: si dic que ell m'ha ensenyat a mirar –a mirar l’espai interior, a mirar l’arquitectura, l’escala no importa gens …– ho dic perquè amb cada encàrrec seu he après moltes coses que sumades m'han permès tant conèixer-lo a ell i la seva obra com preguntar-me amb cada nova ensenyança quin fotògraf era jo o quin fotògraf volia ser.
He après amb ell a gestionar el pes de la responsabilitat d’expressar en fotografies la convicció d’ una obra que és insubornable perquè és essencialment pura i que tota ella neix d'una profunda i informada reflexió i de la coherència amb uns valors ferms que l’Agustí defensa sense concessions.
Fotografiar els projectes d'Agustí Costa és una experiència de descoberta contínua perquè una proposta s'afirma amb gran contundència i immediatament una altra la segueix, sempre amb la major convicció, sense intimidar a ningú i mai banal.
Però un cop més: per què afirmar que l’Agustí em va ensenyar a mirar? Quin sentit té dir una cosa així? Doncs té sentit perquè sense haver fotografiat els projectes de l’Agustí –amb tot el que d'aprenentatge i relació personal significa …– jo mai hagués arribat d'una manera natural a les conclusions que aquelles tres idees sobre fotografia que us explicava afirmen i molt menys les hagués interioritzat.
Invescon Offices | Agustí Costa | Solsona, Barcelona
Si ho penseu, jo al cap i a la fi no faig més que fotografiar la matèria dels alçats que l’Agustí ha dibuixat amb moltíssima cura. Jo no faig res més que atrapar en una sèrie de fotografies l'harmonia i el sentit de totes i cadascuna de les línies, colors i formes que sorgeixen de la seva mà –de la seva ment, de la seva determinació–.
El major regal que l’Agustí m'ha fet com a mestre és poder veure l'arquitectura com això, com un simple conjunt fascinant de línies, colors, formes, textures ... d'elements gràfics com en un joc de construcció molt gran que jo ordeno a través del visor de la càmera amb la meva mirada per poder crear una imatge que expressi la meva sorpresa pel que contemplo.
L’Agustí m'ha regalat tant una caixa de llàpissos de colors com un Lego o un Mecano amb els quals jugar, m'ha permès fer-ho i m’ha ensenyat així a veure no la taula que tenia davant sinó el rectangle o el trapezi d'un color concret que la taula semblava ser. No només m'ha ensenyat a mirar les coses no com el que són sinó com el que sembla que són sinó també a donar-los un lloc concret en l'enquadrament per comunicar així els seus projectes i expressar les seves idees d'una manera captivadora.
GSX House | Agustí Costa | Berga, Barcelona
Per què dic que Agustí em va apuntar el camí de l'abstracció en fotografia? Doncs perquè si jo sóc capaç de contemplar els seus projectes com totes aquestes precioses línies, colors i formes altres faran el mateix amb les meves fotografies i podran projectar-se en elles. L'abstracció en fotografia és això, una finestra oberta tant a la interpretació com al diàleg, un joc que tots poden jugar més enllà del què veuen.
Això he après i així ho vull compartir aquí amb vosaltres: al cap i a la fi, tot plegat és estimar una professió i viure-la intensament, sigui amb un llapis o sigui amb una càmera. Suposo que és això el que fem perquè ho gaudim, i per molts anys.
Podeu trobar aquí el llibre de l’Agustí i llegir la seva visió sobre l’interiorisme.